Després de més d'un any fent-nos esperar tornen Manel amb un disc amb més històries normals. '10 Milles per veure una bona armadura' és un treball depuradísim, digerible del primer al darrer segon, on cap tema, cap paraula, cap acord estorba la rondalla que ens volen explicar.
És una bona noticia pel criteri musical d'aquest país que un disc com '10 Milles Per Veure Una Bona Armadura' encapçali les llistes de vendes de l'estat, més encara si ho fa cantant en català. Segurament caldrà escoltar el disc vàries vegades per deixar que les seves lletres i melodies s'acomodin a la oïda i les emocions inicials donin pas als matisos, i els matisos a la crítica afinada. Tot i així des del principi, el nou disc de Manel és un treball màgic i captivador que manté una digna continuïtat a 'Els millors professors europeus'.
Resulta sorprenent que en temps de producció musical en sèrie i bótox creatiu, un grup que porta la música tradicional a l'ADN i explica històries petites de gent normal, arribi al grau de popularitat que està arribant Manel. Es pot pensar que sense pretendre-ho, la proposta del grup barceloní ha connectat amb un gran públic que dins la seva diversitat valora que se li expliquin històries des de la sensibilitat i la senzillesa. Amb els instruments com a al·liats. Com s'ha fet tota la vida. Al disc manen les històries però sense arribar a aclaparar al component musical, com pot passar amb cantautors de referència com Leonard Cohen. Ben bé com si les dues vessant correguessin en paral·lel en un elegant equilibri. En aquest sentit '10 Milles' es també un capritxós viatge musical que va del Folk al Pop i de la sala de concert a la orquestra de cambra. Sense cap pretensió d'assignar influències, escoltar Manel és un glop dens, nostàlgic però optimista, que ens apropa al univers estètic de mestres com Bob Dylan o Yann Tiersen (BSO d'Amélie), i d'altres més propers com Lluís Llach o Gerard Quintana.
Les cançons de Manel són narratives, en aquest disc encara més que en l'anterior. Rondalles domèstiques que esdevenen universals com ho són les cançons de bressol. Sense tornades enganxoses, ni cap tipus d'activisme, ni maniquís engominats, ni jocs de llums als escenaris. Cada cançó resulta tant digestiva com una copa de vi blanc recorrent la gola d'un nen gran.
